INVESTIGACION

La historia com a perspectiva*

Els escrits d’historiografia lingüística són obres que treballen des d’una perspectiva paradoxal i captivadora. Estem parlant d’una perspectiva abstracta i sintètica, pel que fa al seu objecte d’estudi, que és la història del pensament sobre la comunicació i el llenguatge. I d’una perspectiva analítica i metalingüística, pel que fa al coneixement dels seus procediments interpretatius i a les característiques de la seva escriptura. En efecte, la seva comesa d’exercir com a àmbit crític de la lingüística és la raó que fa que examini la lingüística des de la seva historicitat, és a dir, com a producció científica que té passat, que té una història de llargues tradicions, també de conflictes entre paradigmes, i diverses fonts que nodreixen el cànon.
La historiografia s’aplica a la comprensió dels processos. Per això analitza elements, instants, enunciats, per produir a continuació coneixement sobre la identitat de trets i sobre els detalls dels canvis i les transicions. I, en conjunt, el seu propòsit rau en l’abstracció i en la interpretació sintètica dels esdeveniments. La tasca de la historiografia comporta resultats i també noves dificultats. Així doncs, obre diversos interrogants i demana a l’investigador que examini incerteses radicals sobre la seva activitat. ¿Com ajuda a l’avenç de la ciència? ¿Quina vigència teorètica assoleix? Heus ací unes preguntes sobre aquesta qüestió que són, alhora, dues formes apropiades i actuals per plantejar un debat que afecta la historiografia, però no solament aquesta disciplina sinó també tota la perspectiva lingüística i l’estatut de les ciències humanes i socials. Depassa el marc d’aquest escrit considerar un afer tan tòpic, tan raonablement tòpic, com és el de la crisi o fortitud del paradigma de les ciències humanes; i la seva menció no té altre objecte que posar en relació un camp específic amb el debat general, i en l’afirmació d’una necessitat de les aportacions crítiques i renovadores de la comunitat científica.